Via fora! Via lliure!

Quina és la millor manera de reaccionar davant dels atacs, les imprecacions, les amenaces, el menyspreu i els insults de l’espanyolisme –cada vegada més integrista, autoritari i desbocat– en contra del dret a l’autodeterminació dels catalans? Primer: apuntar-se, tranquil·lament, a la Via Lliure a la República Catalana que omplirà la Meridiana l’Onze de Setembre. Segon: votar, setze dies més tard, el 27 de setembre, la llista Junts pel sí o la CUP. Especialment la CUP.

No és l’hora de desmenjaments, escepticismes o purismes, és l’hora de la reivindicació i l’acció col·lectives. D’actuar. Ens hi juguem massa perquè, en el moment decisiu, ens venci el desànim, la mandra o la por.

Contra els qui volen laminar la democràcia, arborant com feia el franquisme el pes de la llei per justificar la repressió més ferotge, la millor resposta és un exercici de reivindicació col·lectiva de caràcter democràtic, integrador i festiu (on es reclama una via lliure a la democràcia, a l’equilibri territorial, a la solidaritat, al món, a la diversitat, a la sostenibilitat, a la igualtat, a la justícia social, a la innovació, a la cultura i l’educació).

Contra els neofranquistes i nacionalcatòlics del govern del PP (Ramon Cotarelo ‘dixit’) i el paternalisme de l’esquerra política espanyola, la millor resposta és la manifestació lliure i democràtica del vot a les urnes, perquè finalment pugui ser possible, si així ho desitja una majoria social, la independència de Catalunya.

Les eleccions del 27 de setembre i les constituents que hauran de venir a continuació són crucials per definir quin país volem. Si no fem un salt endavant, estem perduts. Ens acabaran de rematar com a poble. No podem continuar essent un “país indefinit”.

Només la independència pot fer possible que Catalunya sigui un país com qualsevol altre, del món civilitzat, amb els mateixos drets i els mateixos deures i amb una presència i una veu pròpies en els fòrums internacionals. Més encara: un país molt millor que qualsevol altre, amb una democràcia exemplar tant des del punt de vista polític com social i cultural. A dins d’Espanya, com s’ha posat de manifest des del 1939 ençà, tot això és impossible.

El país que volem ens exigirà un esforç molt més gran del que hem fet fins ara. Encara molt més gran. No tenim una classe política que mostri, en general, prou ambició per autoexigir-se unes fites col·lectives, deontològicament impecables, que vagin més enllà dels seus interessos partidistes. O de classe. Ni tenim tampoc una societat prou cohesionada en la diversitat, en la pluralitat, prou madura en termes democràtics, culturals, educatius i ètics. Hi ha molta feina per fer, de més a més, en un país devastat per la crisi i per les retallades d’aquests darrers anys.

No es tracta d’endegar més campanyes d’autobombo i cofoisme convergents, tan cares com estèrils en els resultats palpables, sinó de treballar al peu del carrer, de les places, dels hospitals, de les escoles, dels instituts, de les universitats, de les llars de la gent gran, etc., per fer un país millor. Molt millor. Al peu de la trinxera, on hi ha problemes greus per resoldre, mancances evidents per solucionar, dèficits de recursos humans i materials per superar, és des d’on cal trobar solucions als problemes. Des de baix, des de la gent, des dels homes i les dones d’aquest país.

No hi valen bones paraules, ni lemes populistes i patètics per a campanyes publicitàries que costen un ull de la cara (“Preparats”, “Catalunya és casa teva”, etc.), sinó realisme en la diagnosi, fets tangibles i accions concretes. Caldrà, també, eradicar la xacra de corrupció i corrupteles que s’ha instal·lat –fins a naturalitzar-se– en els diversos nivells de l’administració catalana, amb l’aquiescència dels partits al poder i la cobertura d’un sistema polític espanyol corrupte per definició.

La independència ens ha de servir per crear un marc polític i social en què la democràcia activa, la sobirania popular i els drets socials no siguin paraules buides: han de convertir-se en els pilars bàsics de la nova República catalana.

Francesc Foguet i Boreu