Estic de dol

Portava dues setmanes gairebé sense dormir ni menjar. Com la majoria de catalans. La manera com s’havien esdevingut els fets fins el 30 de setembre, a nivell de Catalunya, d’España i del panorama internacional, em feia respirar quelcom especial, hi havia una flaire en l’ambient, una calma tensa, que em deia que l’1-O era molt més important del que ens pensàvem.

Comença l’1-O. Hi ha emoció, hi ha papallones a la panxa com hem compartit molts a les xarxes. Iniciem el referèndum al meu poble. La Policia Nacional ens visita des del cel en helicòpter a primera hora. Tots seguint de forma obedient les consignes, parapetats davant la porta amb il·lusió, primer amb la convicció serena que, dins d’una democràcia de 40 anys de camí, ningú ens pot fer mal per fer el que estem fent. Comencen a arribar als ditxosos mòbils vídeos esperpèntics de càrregues policials, de gent ferida… primer m’ho prenc en conya, penso, són muntatges falsos que fan córrer per les xarxes per atemorir-nos! Fins que algú tan proper com el meu marit diu que ha parlat en persona amb un amic íntim que ha rebut castanyes. Entro en el terreny de la irrealitat: estic somiant? Em sembla d’una absurditat tan gran que no sé què sentir. Va passant el dia més llarg de la meva vida, mentre el meu poble, cada cop amb el culet més estret, es fa passar la por com pot, la por REAL de rebre bastonades a tort i a dret. Ens hem mantingut, tot i la situació de tensió i nervis, un grapat impressionant de gent de totes les edats a la plaça, cantant i rient amb un bingo improvisat… és que mentre ho escric estic plorant perquè ja mai més podré veure els meus veïns de la mateixa manera. Aquesta jornada surrealista ens ha unit més que mai, ens ha fet teixir llaços de col·laboració i de solidaritat, ha despertat imaginació i creativitat a tort i a dret, ha fet que cadascú aportés allò que podia aportar per tal d’aconseguir el nostre modest objectiu: posar unes quantes paperetes dins una urna, expressar la nostra opinió.

Arriben finalment les 20.00 h, tots bufem tranquils: els bàrbars no han vingut al nostre poble. Comença el recompte mentre compartim els sentiments amb els veïns; les imatges de càrregues policials i ferits ens han quedat gravades a la retina i al cervell, no sabem com gestionar aquest dolor, aquesta violència, sentim ràbia, impotència… existeix la maldat? aquells policies que han agredit a gent normal i pacífica són dolents? O són una víctima més de tot plegat? Com reacciono jo davant de tot això?

Estic tan cansada després d’aquestes dues setmanes que sóc incapaç d’esperar a plaça el recompte de vots del meu poble. Me’n vaig cap a casa. Poso a dormir els nens i jo al darrera, a les 10 de la nit caic en el son.

Però a les 4 de la matinada em desperto i començo a barrinar, i au, em torno a desvetllar. Ai las, jo que em pensava que després de l’1-O tornaria a dormir tranquil·la com sempre, però hi ha quelcom que de nou no em deixa dormir… per què? per què ho han fet? per què ens han agredit físicament? Se’ls ha escapat de les mans a uns quants policies nacionals o tenien instruccions molt precises?

De sobte, la realitat m’apareix clara i meridiana davant dels meus ulls: tot forma part del pla del Gobierno del PP de Madrid, o si més no de les seves “mentes-pensantes”: volen atiar dins

nostre tot l’odi possible. Després de veure com ens burlàvem aquests dies del vaixell del Piolin, com vivíem les detencions d’alts càrrecs de forma pacífica… han entès que els catalans no sentim odi. No odiem España. No odiem els espanyols. Simplement desitgem un futur millor per Catalunya, i dit sigui de passada, també per España, perquè en aquesta UE de la qual formem part, la solidaritat interterritorial és un dels valors més preuats.

I com més ho penso més clar ho veig, volen radicalitzar-nos, volen que comencem a sentir odi, que ens tornem nosaltres uns bàrbars, que sortim al carrer a fer animalades… aquella famosa fractura social de Catalunya amb la qual volen espantar-nos alguns partits unionistes, són ells qui la volen provocar.

Primer sento por. Molta por. Aquesta oligarquia espanyola (no Espanya, ni els espanyols, ni tan sols el senyor Rajoy que pobret ha demostrat un coeficient intel·lectual per sota de l’altura del betum), aquesta oligarquia espanyola, hereva del franquisme, està disposada a TOT per guanyar la partida i mantenir-nos sota el seu jou.

Però després ve la confiança. Confio. Confio en la societat catalana. Si jo que sóc una ignorant he arribat a aquestes conclusions, hi arribarà molta més gent. I no ho permetrem. Això si que no: la pau social de què gaudim a Catalunya, les bones relacions de convivència i d’amistat que existeixen a Catalunya, independentment d’ideologies polítiques, no les perdrem. Per damunt de tot, la Pau. Pels meus fills, primer de tot la Pau.

Per això demà no aniré enfadada a treballar. Hi aniré trista. Ploraré tot el que necessiti. No faré cap acte en aquests propers dies del qual m’hagi de penedir, en aquest estat emocional no faré RES més que deixar reposar i asserenar l’esperit. Faré aquest procés de dol que tots els catalans necessitem fer i, mentre recupero novament i serenament les meves activitats quotidianes (la feina, la coral, les activitats dels nens), miraré a tots els catalans als ulls amb el mateix amor i esperaré confiada que els representants polítics d’aquest país, d’aquest Estat i d’aquesta Unió Europea treballin. Els ciutadans ja hem complert, ja hem fet la feina, hem exercit lliurement el dret de votar o no votar (tot igual de respectable). Representants polítics de tots els estaments, ara és el vostre torn.

T.B.F

(2/10/2017)