Aquella amplitud de mires del president de la Generalitat, a l’altre bàndol no es donà: de la zona dominada per Franco, Mola i els militars rebels no sortí ni un vaixell semblant als que Lluís Companys deixà salpar del port de Barcelona. En aquesta gesta va ser ajudat per Josep Maria Espanya, expresident de la Diputació de Lleida i conseller de Governació; Ventura Gassol, de Cultura, i Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic. Per aquest profund sentit d’humanitat i responsabilitat envers tots els ciutadans del país, els consellers Espanya i Gassol i el comissari Escofet van haver d’exiliar-se davant les amenaces de mort que reberen, mentre que paradoxalment l’acció salvadora del president Companys no esdevingué cap atenuant en el judici-farsa que el condemnà a mort. Encara ara, ben pocs mots de reconeixement s’han sentit en aquesta direcció, com recordava no fa gaire el recentment traspassat Hilari Raguer: “Sentint-ho molt, l’Església catalana està en deute amb el president Companys perquè encara no ha reconegut ni agraït els seus esforços humanitaris en temps del terror de l’estiu del 36. Companys va salvar moltes vides”.

Lluís Companys visqué moments d’enorme dificultat, de qüestionament ad hominem i de solitud al capdavant de la presidència de la Generalitat. Els Fets d’Octubre de 1934 van desfermar una dura repressió espanyola arreu del país, especialment contra els partits catalanistes, els sindicats, el Parlament i la Generalitat. Quan Companys retorna del seu empresonament, la Segona República encara no havia afrontat o resolt la reforma militar, la qüestió religiosa i els problemes agrari i territorial. I, en esclatar la guerra, hagué de fer front a la situació caòtica del territori sense disposar de cap força coercitiva i, en una mena de constant històrica que perviu fins als nostres dies, també a les contínues ingerències dels més alts representants del poder central de la República, els presidents indissimuladament anticatalans Azaña i Negrín.

Enguany, quan s’acompleixen 80 anys de l’assassinat del president Lluís Companys i Jover, aquesta efemèride ens recorda que la lluita per les llibertats nacionals i socials i els Drets Humans ha tingut al llarg de la nostra història defensors d’excepció que amb el seu sacrifici ens assenyalen el camí a seguir: “Lluitem contra els que no amaguen el seu menyspreu per tots els valors de la moral humana i que no admeten ni reconeixen altra base de llei, ni fonament de poder, que l’instrument de les armes” (del discurs del president Companys en la sessió del Parlament del 18 d’agost de 1937).

Malauradament, algunes d’aquestes paraules ressonen massa en molts dels discursos polítics que fem en l’actualitat, una actualitat que a Catalunya no s’espolsa la xacra de la repressió contra aquells que treballem per gaudir d’un país més lliure i més just, el de la República Catalana.

Joan Talarn i Gilabert

President de la Diputació de Lleida i alcalde de Bellvís

The post Companys i el camí de la llibertat (per Joan Talarn) appeared first on VilaWeb.