01.10.2020 - 09:23
|
Actualització: 01.10.2020 - 11:23
Contra pronòstic, aquell Primer d’Octubre de 2017, el moviment sobiranista obtingué una victòria sense precedents: va obrir els col·legis electorals, va posar urnes i paperetes, va votar, va defensar pacíficament la seva voluntat amb un coratge corprenedor i va enviar el missatge al món que els catalans tenim dret a decidir el propi futur. Malgrat tot, malgrat l’encalçament judicial espanyol (amb empresonament, persecució i exili que tres anys després continua desfermat) i malgrat la pluralitat legítima d’estratègies polítiques a curt termini, continuem solcant el difícil camí de les llibertats que ens ha de menar, indefectiblement, vers un futur millor.
I, potser, el darrer cop judicial assestat contra Catalunya, la injusta inhabilitació del president Quim Torra per exercir la llibertat d’expressió, ens torna a entelar de negre la mirada més immediata. Però no ens equivoquem, no és la primera i probablement no serà la última pedra que ens aixequen al camí de la construcció nacional, i la superarem, una vegada més, amb la mateixa tenacitat com ho vam fer aquell 1-O.
El referèndum d’ara fa tres anys no fou cap acció fortuïta, sinó l’esclat d’un procés acumulatiu de segles, al qual hi han contribuït tots els nostres perseguits, represaliats i exiliats de tots els temps. Catalans d’extraccions socials diverses que mai no van perdre l’esperança que algun dia el poble de Catalunya tornaria a ser lliure dins el concert de les nacions.
Mentre hi ha països que el segle passat van abolir els delictes de rebel·lió i sedició perquè els consideraven medievals, sense sentit en les societats democràtiques emergents, al segle XXI, situat en una esfera en què el poder equival a justícia, l’Estat espanyol és capaç d’imposar penes d’un total de 100 anys de presó als representants legítims del poble de Catalunya per convocar un referèndum d’autodeterminació, fent gala d’una absoluta indolència institucional contra el sofriment de tot un poble, una cultura i una llengua. Sentències injustes que mostren l’antagònic sentit del poder d’allò que anomenem ‘deep state’.
La votació del Primer d’Octubre fou la continuació de la voluntat històrica de tots aquells catalans que ens han precedit en la lluita sostinguda per les llibertats individuals i col·lectives. Gent que des del minut 1 de la pèrdua de les llibertats nacionals va saber resistir i mai no va acceptar la dilució dins l’Espanya uniformitzadora, la que no troba cap preu massa alt en la defensa de la seva integritat territorial, la que continua ancorada en els privilegis d’unes oligarquies extractives que perduren fins als nostres dies i que tenallen Catalunya en tant que la seva última font d’ingressos.
Els moments sublims i inoblidables són poc freqüents. La majoria de vegades el lliscar històric es limita a enllaçar, indiferent, un fet rere un altre, perquè han de passar milions d’inútils hores universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, escriu Stefan Zweig al seu Moments estel·lars de la humanitat. El Primer d’Octubre de 2017 és un d’aquests escadussers moments en els quals una decisió perdurarà per sempre més en la memòria de la gent com un valor inalienable d’una fita històrica i com un monument a la voluntat, dignitat i coratge de tot un poble.
No podem oblidar l’1-O, ni ho volem fer, convençuts que tornarem a vèncer a l’hora de mostrar un poble que defensa les urnes davant la barbàrie, un poble que es mobilitza ferm contra les sentències injustes i un poble que sap aprendre dels cops infringits, també, a les seves expectatives més immediates. Ho tornarem a fer, com molt dignament va proclamar Jordi Cuixart davant el tribunal que el condemnava, perquè volem guanyar el dret al benestar, la justícia i el benestar per a tothom, i la República Catalana és l’eina per aconseguir-ho, com també ens recorden Oriol Junqueras i Marta Rovira al seu llibre Tornarem a vèncer.
Joan Talarn i Gilabert
President de la Diputació de Lleida i alcalde de Bellvís
